La insostenible tècnica de pesca raspada, està
acabant amb el nostre peix. A Mataró, ja no ens queda peix per pesca, perquè el
poc que quedava, ales nits, ens el venen a usurpar vaixells que escarpellen la nostra costa marina.
Bo hi està prohibit, furtivament a les nits
s’endinsen per les nostres aigües, quan la vigilància descansa, llavors
rastregen amb unes enormes pales, i arranquen, herbes, algues, i tots els
peixos que troben, petis i grans. Un cop un han fet, a igual que estan fent a
les costes africanes deixen les sobres esmorteïdes sobre la sorra d’altres
platges llum del lloc a on han furtat el peix. I si alguna vegada atraquen al
mateix port a on han comés el delicte, regalen el peix sobrants i que no els
servei al que estan mirant perquè fer-se’l seus, encara que bo i així, alguns
dels presents, avisen a la policia, que quan arriba ja és massa tard.
Tots sabem dels beneficis de les algues i herbam
marí ple nostre medi, que el purifica de la gran contaminació de Co2 o diòxid
de carbó i que endemés a la nostra costa estàvem orgullosos de poder conservar
la nostra posidònia
la qual contraresta les emissions de carbó.
Aquest incívics pescadors sembla ser que ni les
multes els apaivaguen i he arribat al convenciment de què la presó seria el més
adient, fet que si estan controlats, no podran seguir amb la seva destructiva exterminació del medi marí de
Mataró. Ja sé que això està passant arreu, però visc a Mataró i m’estimo Mataró
i sempre he pensat, que s’ha de començar per el lloc a on vivim i un cop ens
hàgim ordenat el nostre medi, preocupar-nos pels veïns. Una altra és
agrupar-nos, que això sí que seria una bona idea, perquè la unió fa la força
com estan fent els sometents a Lleida que a les nits vigilen les seves finques per
espantar als lladres que cada dia estan interferint en els guanys del pagesos
robant-los-hi les eines, i tot el què troben. Ho fan per grups de cada
població. Ja sé que a Mataró la gent no estarà disposada a fer un sometent per
vigilar el mar, però alguna cosa s’ha de fer per acabar amb aquesta barbaritat
que dur a terme gent inconscient, sense senderi i sense cap meva coneixement ni
consciència, del què està fent. Estic convençuda que només que es paressin a
pensar una estoneta –ben pot, no fa falta massa temps- s’adonarien de què
aquestes batudes, no porten en lloc sinó a una fi de la nostra fauna marina, i
que un cop s’acabi, ningú tindrà peix, ni ells ni nosaltres...
Els peixos menuts han de créixer, les algues
tenen una funció en La neteja de l’atmosfera, absorbint el diòxid de carbó que
s’està desprenent sense pausa al nostre medi.
Si no tenim peixos per menjar, ni atmosfera neta
per respirar, què hi haurà que ho poguí compensar? Els diners, les possessions i bens innobles,
l’or, les joies? la joia més elevada i gran que tenim, l’estem destruint i és
el mateix que fer-nos l’aniquilació lenta i tortuosa a la nostra existència.
Escarpellar les aigües, és rasclar les
possibilitats d’una existència més o menys prolongada de ben estar, a una fi
d’allò que ens dona vida en un termini molt proper, perquè com més vegades es
faci la pesca raspada, més són les possibilitats d’acabar amb la vida marina de
la costa de la nostra estimada ciutat de Mataró.
Les autoritats fan el què poden, les lleis estan
en contra d’aquestes desastroses i esbojarrades exterminacions, però quelcom
més s’ha de fer. El fet que hi hagin gent sense senderi, no vol dir que tots ho
haguem de consentir i apetir-ne les conseqüències. Els ciutadans no podem
agafar-nos la justícia pe nostre compte, així que només queda la
responsabilitats als regidors del nostre
Ajuntament. No sé si el més adient seria
fer un toc d’atenció a la senyora regidora Montserrat Rodríguez i Sánchez perquè
faci un cop d’ull a la qüestió., fet que si és responsable del medi ambient i sostenibilitat,
aquest cas n’és un a tractar al meu entendre i ben a fons, fet que només les
autoritats tenen poder fàctic per poder actuar. Nosaltres només ho podem
denunciar, res més. 
Els pocs pescadors que quedaven a Mataró ja no
poden sortir a pescar, amb la qual cosa, es suposa que ja no hi deu haver cap
consorci ni associació de pescadors els quals puguin fer algun moviment en el
respecte. El que`si cal, al menys, és que tots ens conscienciem del què tenim
en jo i del què ens hi estem jugant si no fem res en contra d’aquestes accions
que ens perjudiquen a tots. 
S’està fent arreu, a tota la nostra Costa, i això
no pot continuar de cap de les maneres, el nostre futur és el que ens estem
jugant, i si el volem que sigui sense mars ni peixos, ni algues, ni aire pur,
és el mateix que anar cap una mort lenta i esgarrifosa.
Tinc la gran sort de tenir bastants anys i no
deixo descendents, però els que sou joves i teniu fills, rumieu-vos-ho, que ens
per perdre-hi una estoneta i reflexionar.
Adela Filbà
31 de maig de 2012
No hay comentarios:
Publicar un comentario