Realment és molt futut quan et toca. Un robament et deixa apagat, desvalgut, impotent, i t'adonés que estàs més desprotegit que mai, per més seguretat que es suposa que hi ha actualment.
Per una part: no els hi fan res, perquè si són menors; els deixen en llibertat de seguida. Si no ho són, han de superar una xifra d'uns 50€, i procurar agafar a l'infractor amb les mans al seu boti.
Una altre, que estigui a casa teva, que hi hagin testimonis... tantes coses que finalment desisteixes.
La denúncia -a part de esperar sis e set hores per poder-la duu a terme, hi has de portar els números de referència del objecte robat i altres referències. Suposant que es dugui a terme i tot segueixi el seu curs, res t'assegura de que puguis recuperar el objecte substragut. Així que encara que investiguis i sapigués qui i a on està el teu objecte no pots fer res, perquè és clar! tampoc et pots agafar la justícia pel teu compte. Així que no et queda cap mé remei que conformar-te i oblidar com més aviat possible el desagradable incident, perquè et consolés pensant que podia haver estat pitjor.
Jo quan m'esbero reacciono amb decisió, però i si el lladre, m'agradeix? llavors ja l'hem parida. Què s'ha de fer? Perquè els mossos diuen que primer la integritat física que els objectes. És a dir que si li fas mal al lladre podem tenir conseqüències desagradables i tenir d'anar a la garjola per agressors. Si t'agredeix el lladre es un paliatiu perquè ja sa suposa que ho ha de fer, perquè és el seu tarannà d'agressor.
Res que no hi ha volta de fulla. Ens hem d'anar acustumant aquests esdeveniments tan desagradables perquè els que estan confinats en magatzems sense cap medi de subsistència es veu que no els queda cap més surtida.
Jo comprenc que la misseria és penosa, però quan ens toca les conseqüències, ens fan mal. Un mal em ganes de venjança i ho apaiveguem amb el raonament i la missericordia que gairebé jo diria: divina, que tenim al cervell, i que ens fa més humans els qui hem tingut la sort de no tenir de robar, ni emigrar.
Diré la paraula tópica: "No sóc rassista però..." en aquesta ocasió crec que hi ha una part d'inmigrants, que es mereixen que els expulssin ben ràpid i aviat, si no és així, les coses aniran mal dades. Ja és molta la gent que s'està armant: uns amb escopetes de caza, d'altres amb pistoles que no saps de on les han tret, altres amb sabres, destrals... res que l'inseguretat els aterreix i busquen maneres de poder-se defensar, fet que la justícia no ho pot fer. Jo no sóc dunada a les armes, penso - i com ha succeit més d'una vegada- que pots ser victima de la teva mateixa arma.
A mi que m'encanta tenir les finestres i els bentalls oberts, però ara ho tinc detancar tot amb baldons i a les fosques perquè haig d'baixar les perssianes per poder posar els baldons.
Quina cosa més penosa. Resulta que envers de perdre la llibertat l'infractor, la perd la víctima que ha d'estar confinat amb l'inseguretat i tancar-ho tot ben fermament.
Sempre hi han hagut lladres, i criminals, però ara és una resposta a les massificacions d'emigrans que s'estan acumulant. Se'ls ha d'abisar que aquí no hi ha res a fer, que parin de venir, que només trobaran misseria i gana.
Amb les razes sempre n'hi han de més honrades i d'altres no tant. Els negritos per regla general, són molt més honestos que els àrabs - que no tots són igual per sort, fet que hi han àrabs esplèndits: treballadors, intel·lgents, servicials, agraïts, però n'hi ha una part que val més no trobar-t'els al teu camí, ni que visquin a prop de casa teva perquè llavors; ja l'has parida, la inseguretat serà constant. Recapacitem i pensem què es pot fer per acabar aquestes series de robatoris indiscriminats - millor dit: discriminatoris perquè afecten més a la classe mitja baixa que els més podents econòmicament perquè aquesta classe, tot ho tenen assegurat, i molt més protegit, així que com sempre, nosaltres els mediocres economicament parlant, hem de partir les conseqüències de les decicions dels polítics d'obrir les portes a tothom. Apa vinga! Espanya és grande!!! com deia en Franco, però que els plats trencats els paguin els pobrets de la classe mitjana baixa, perquè els qui han decidit políticament, no els afectara el més mínim. Que fàcil és donar una ordre si d'aquesta no n'has de petir les seves incomoditats i desagradables accions dels afavorits políticament, que després també es queixaran perquè creuran que tenen tots els drets, fet que hi han convenis internacinals que els proteigeixen.
Res que apatxugar la mala ratxa i mirar de no fer-se mala sang perquè llavors tenim dos problemes: que ja no tenim l'objecte sustragut, ni la tranquilitat i la pau interior tan necessaria per la nostra salud. L'ADELA
