sábado, 23 de noviembre de 2019

AMORS FETS POLS


AMORS FETS POLS
(Madrigal núm.10)

Fa temps va ser flor
tendra i amb olor
que el cap encisà.

I un dia gris
ell em va deixar
per mai més tornar.

Ai amors fets pols
que han deixat molts dols.

Ai amors dolguts
que varen ser volguts.

Ara és record
el qual mai és mort
dins del meu cervell.

Roses i clavells
formoses les flors
quan porten amors.

Ai amors fets pols
que han deixat molts dols.

Ai amors dolguts
que varen ser volguts.

Adela Filbà
Mataró 22 de novembre 2019

miércoles, 1 de octubre de 2014

FESTA AL CEL DIUMENGE MATARÓ-BARCELONA

FESTA AL CEL DIUMENGE MATARÓ-BARCELONA

FESTA AL CEL DISSABTE MATARÓ-BARCELONA

FESTA AL CEL DISSABTE MATARÓ-BARCELONA

jueves, 31 de mayo de 2012

LA PESCA DE RASPADA


LA PESCA DE RASPADA

La insostenible tècnica de pesca raspada, està acabant amb el nostre peix. A Mataró, ja no ens queda peix per pesca, perquè el poc que quedava, ales nits, ens el venen a usurpar vaixells que  escarpellen la nostra costa marina.
Bo hi està prohibit, furtivament a les nits s’endinsen per les nostres aigües, quan la vigilància descansa, llavors rastregen amb unes enormes pales, i arranquen, herbes, algues, i tots els peixos que troben, petis i grans. Un cop un han fet, a igual que estan fent a les costes africanes deixen les sobres esmorteïdes sobre la sorra d’altres platges llum del lloc a on han furtat el peix. I si alguna vegada atraquen al mateix port a on han comés el delicte, regalen el peix sobrants i que no els servei al que estan mirant perquè fer-se’l seus, encara que bo i així, alguns dels presents, avisen a la policia, que quan arriba ja és massa tard.  
Tots sabem dels beneficis de les algues i herbam marí ple nostre medi, que el purifica de la gran contaminació de Co2 o diòxid de carbó i que endemés a la nostra costa estàvem orgullosos de poder conservar la nostra  posidònia la qual contraresta les emissions de carbó.
Aquest  incívics pescadors sembla ser que ni les multes els apaivaguen i he arribat al convenciment de què la presó seria el més adient, fet que si estan controlats, no podran seguir amb la seva  destructiva exterminació del medi marí de Mataró. Ja sé que això està passant arreu, però visc a Mataró i m’estimo Mataró i sempre he pensat, que s’ha de començar per el lloc a on vivim i un cop ens hàgim ordenat el nostre medi, preocupar-nos pels veïns. Una altra és agrupar-nos, que això sí que seria una bona idea, perquè la unió fa la força com estan fent els sometents a Lleida que a les nits vigilen les seves finques per espantar als lladres que cada dia estan interferint en els guanys del pagesos robant-los-hi les eines, i tot el què troben. Ho fan per grups de cada població. Ja sé que a Mataró la gent no estarà disposada a fer un sometent per vigilar el mar, però alguna cosa s’ha de fer per acabar amb aquesta barbaritat que dur a terme gent inconscient, sense senderi i sense cap meva coneixement ni consciència, del què està fent. Estic convençuda que només que es paressin a pensar una estoneta –ben pot, no fa falta massa temps- s’adonarien de què aquestes batudes, no porten en lloc sinó a una fi de la nostra fauna marina, i que un cop s’acabi, ningú tindrà peix, ni ells ni nosaltres...
Els peixos menuts han de créixer, les algues tenen una funció en La neteja de l’atmosfera, absorbint el diòxid de carbó que s’està desprenent sense pausa al nostre medi.
Si no tenim peixos per menjar, ni atmosfera neta per respirar, què hi haurà que ho poguí compensar?   Els diners, les possessions i bens innobles, l’or, les joies? la joia més elevada i gran que tenim, l’estem destruint i és el mateix que fer-nos l’aniquilació lenta i tortuosa a la nostra existència.
Escarpellar les aigües, és rasclar les possibilitats d’una existència més o menys prolongada de ben estar, a una fi d’allò que ens dona vida en un termini molt proper, perquè com més vegades es faci la pesca raspada, més són les possibilitats d’acabar amb la vida marina de la costa de la nostra estimada ciutat de Mataró.
Les autoritats fan el què poden, les lleis estan en contra d’aquestes desastroses i esbojarrades exterminacions, però quelcom més s’ha de fer. El fet que hi hagin gent sense senderi, no vol dir que tots ho haguem de consentir i apetir-ne les conseqüències. Els ciutadans no podem agafar-nos la justícia pe nostre compte, així que només queda la responsabilitats als regidors del nostre Ajuntament.  No sé si el més adient seria fer un toc d’atenció a la senyora regidora Montserrat Rodríguez i Sánchez perquè faci un cop d’ull a la qüestió., fet que si és responsable del medi ambient i sostenibilitat, aquest cas n’és un a tractar al meu entendre i ben a fons, fet que només les autoritats tenen poder fàctic per poder actuar. Nosaltres només ho podem denunciar, res més.

Els pocs pescadors que quedaven a Mataró ja no poden sortir a pescar, amb la qual cosa, es suposa que ja no hi deu haver cap consorci ni associació de pescadors els quals puguin fer algun moviment en el respecte. El que`si cal, al menys, és que tots ens conscienciem del què tenim en jo i del què ens hi estem jugant si no fem res en contra d’aquestes accions que ens perjudiquen a tots.
S’està fent arreu, a tota la nostra Costa, i això no pot continuar de cap de les maneres, el nostre futur és el que ens estem jugant, i si el volem que sigui sense mars ni peixos, ni algues, ni aire pur, és el mateix que anar cap una mort lenta i esgarrifosa.
Tinc la gran sort de tenir bastants anys i no deixo descendents, però els que sou joves i teniu fills, rumieu-vos-ho, que ens per perdre-hi una estoneta i reflexionar.

Adela Filbà


31 de maig de 2012

martes, 22 de mayo de 2012

LA NOSTRA CAIXA LAIETANA


LA NOSTRA CAIXA LAIETANA

La Nostra caixa Laietana ja no és Nostra. Ens l’han robada.
Espolí, expropiació, intervenció... digues-l’hi com es vulgui, però ens l’han sostret amb tota impunitat, perquè ha estat el mateix govern d’Espanya  el qual és immune a qualsevol judici, i que endemés, és el responsable de la seguretat de tots els ciutadans que componen aquest Estat.

Els mataronins sempre hem confiat en aquesta Caixa, perquè era una vàlvula per la cultura mataronina. Amb la seva Obra Social i els seus dirigents, totes elles compromeses amb la cultura de la nostra estimada ciutat de Mataró, i en la seva majoria mataronins d’arrel, ara ja no hi ha tenen ni veu ni vot, i l’obra social que varen prometre conservar, no trigarà anar-se’n en orris.  
Ara ja no hi ha  cap representant de Mataró i si hi són, només fan de figurants. Ara es diners i el poder, ja no és a Mataró, els nostres diners, estan en mans d’altres. Tots els diners, se’ls han emportat a Madrid per què?
Perquè el govern està arruïnat i amb aquests diners es paguen els ministres (102)  i algunes compres de jugadors de futbol, del equip del Real Madrid.
Aquesta és la informació que es va rebent per especialistes en economia, periodistes i altres personatges de la informació.

La deducció m’ha estat donada clarament pel meu modest i simple cervell.
Ja no es tracta de debilitar les autonomies, sobretot la catalana, sinó d’una acció desesperada del govern per i d’alguns dels seus personatges com en Rodrigo Rato -que si la meva retentiva pels noms dels polítics és feble donava la poca confiança que m’inspiren últimament- d’aquest “kako”, me’n recordaré durant molt de temps.
He estat treballant en una presó durant dinou anys, i puc assegurar, que la majoria dels delinqüents que he tractat, els hi arriben a la sola de la sabata de personatges com aquest Rodrigo Rato. Però que quedi clar, que aquest és dels anomenats: “ de guants blancs”, que vol dir que no s’embruten.  

Estic convençuda, i vull creure, que no tots els qui estan al govern tenen el mateix tarannà, però éssers com aquests, em fan avergonyir de l’espècie humana. Ja sabem que per desgràcia n’hi ha més d’un, i que molts diuen que els diner és el diner. I em pregunto: “fins a perdré la integritat creïble, la dignitat humana, i el menyspreu de la massa pública?”  No sé si a ell li paga la pena, ni s’hi podrà desfruitar del què deu haver sostret personalment del boti, i que de segur deu tenir en paradisos fiscals. Però la veritat, per digerir un fet com aquest, s’ha de tenir  un cervell completament corromput per l’ambició, i un dia o altra, se li posarà al davant la realitat nua i crua del què s’ha fet sota la seva responsabilitat.
Per la meva part, li desitjo tot el què ell ens ha provocat a nosaltres, ni més ni menys, i el mateix a tots els que hi ha intervingut a l’elaboració d’aquest espoli.   

Ja no em preocupen els diners perduts en Bankia i amb les accions preferents, les dono per perdudes, fet que si les hi vaig posar, també va ser per ambició. Perquè els banquers especulessin i fessin créixer el meu diner de la manera que fos sense preocupar-me els danys col·laterals.
Així que crec que és un càstig més o menys lleu, a la meva ambició econòmica el qual m’ha servit per reflexionar sobre el tema i no tornar-hi més a tenir la temptació. El què sí em preocupa més, és aquest robatori a la nostra Caixa Laietana, una caixa de la ciutat de Mataró, una caixa que tenia identitat mataronina. Ja sé que els diners no tenen identitat, però que se’n vagin a Madrid...

Sempre he estat a favor de la unitat i sentit de pertànyer a una ciutat o poble. I sempre he estat orgullosa de ser mataronina, i és clar un poble ha de tenir els seus diners que és el què ens dona poder i ens fa forts.  Mataró els ha perdut en grans quantitats, perden la seva Caixa Laietana.

Alguns poden dir que tenim La famosa Caixa, però aquesta representa més a Catalunya i esperem que no sigui intervinguda, ni espoliada, ni... pel bé de tots perquè passaria el mateix que amb La Caixa Laietana i llavors ja podem tremolar del què podria ser capaç quest govern envalentit per la situació de necessitat.

Va ser un error no adonar-me’n en el moment adient, però les informacions han anat sorgint a mida que les accions s’han desenvolupat, és a dir, fins que el mal no ha surat del tot.

La directora de la meva Caixa Laietana m’ha dit: “Ja és hora de que la gent deixi en pau els treballadors de la Caixa Laietana”, i jo li he contestat: “ Per mi no et preocupis, tinc molt clar el què han fet, ens han robat la nostra caixa”.

Aquest migdia, ma n’he adonat clarament del fet, i per això ho tinc d’escriure per fer veure als indignats amb les accions preferents i altres, que per més que cridin i es queixin, la única cosa que faran, serà omplir les butxaques dels oportunistes que diuen que els hi arranjaran el problema.
El problema ja no és tal, perquè no hi ha res a fer. Quan un problema no té solució, ja no té entitat per ell mateix. Ja no hi ha problema.
Però d’una cosa sí que la gent sa n’ha adonar, i és la de no atacar els pobres treballadors que prou angoixats estan pel seu futur tan incert.
Totes les ordres arriben del govern de Madrid, i que consti que no sóc ni radical ni anti madrilenya, fet que els madrilenys en cauen molt bé per la seva gràcia i saber dir, però una cosa és el poble de Madrid i una molt diferent, el govern que regeix tot l’Estat Espanyol que s’ubica aquesta ciutat tant bonica i ben dotada.

Cada vegada més, es parla del canvi de l’euro a la pesseta o qualsevol altra moneda però que endemés, aquesta moneda s’haurà de devaluar un 35% que és la diferència que portem amb Alemanya. I que el diner que es canviarà, haurà d’estar segellat, és a dir, en caixes o bé controlats per l’Estat Espanyol.
Una altre estratègia de control i que molt segur es farà ràpid i un cap de setmana a on la capacitat de reacció del ciutadà és molt més lenta i les caixes i bancs estan tancades.

És d’esperar tot d’aquest govern que ens ha robat la nostra caixa Laietana de manera tan vil i dictatorial. Si el capital –segons el govern no arribava e les taxes exigides- no els afectava en absolut, si aquest govern era solvent i tenia els seus propis recursos. Però no ha estat així, només ho han utilitzat d’excusa per espoliar els diners i fer-se’ls seus per les seves prioritats i urgències.

La veritat és, que arribo a pensar que això és com una guerra freda en la qual hi ha guanyadors i vencedors, sens la més mínima pèrdua de sang, que ja és molt a favor del govern la qual cosa denota la seva perícia, astúcia i estratègia.

Tota especulació de futur, són pures hipòtesis, però sempre basades amb els fets actuals, que la veritat no porten a unes deduccions massa esperançadores... Qui ens pot protegir els nostres estalvis? Si no ho fa el nostre govern, els de fora molt menys, fet que també se’ls hi deu veritables fortunes i els alemanys ja n’estan massa tips.

El català d’arrel, és auster i estalviador, però és clar, estem en un estat i per molt que omplim les arques pel dia de demà, no en trèiem res si després els malgastadors, ens la sostrauen.
Una cosa sí que tindrem, i és la capacitat de resiliència ja incrustada de generació en generació,  i serà la única cosa que ens aguantarà vius, perquè suposo que del tot arruïnats no ens deixaran, això sí, sota el control de Estat Espanyol perquè qui es pensi que obtindrem la independència ara, va molt errat. Els fets no van per aquí, sinó tot el contrari, apunten a un control absolut del Estat Espanyol sobre la nostra pàtria de nom, però no de fets. 
Europa ha deixat ben clar la seva neutralitat i indiferència i ja no ens queda res més a on recorre; sense diners ni poder fàctic, tot està perdut.
S’ha de reconèixer quan no es tenen forces suficients per lluitar, per no fer-ho amb futesa i inútilment, perquè llavors, és el mateix que lluitar contra un fantasma el qual se’ns escapa per la seva ubiqüitat.

Només ens cal esperar els esdeveniments futurs, i la veritat saber que s’està en mans de personatges tant malànimes, congoixa una mica per no dir molt.

El què és segur, és que en plena era democràtica, del tot del tot, no ens arruïnaran, ens deixaran el just i suficient perquè anem respirant com a poble perquè no sigui dit a l’opinió mundial que ens ofeguen. Però sense masses espaiaments, no fos que agaféssim massa força i trenquéssim les seves opressores cadenes que ens retenen.

Adela Filbà
22 de maig de 2012

domingo, 13 de mayo de 2012

SINOPSIS DE: “ORIGEN”


SINOPSIS DE: “ORIGEN”

Director: Christifher Nolan
Actor principal: Leonardo Dicaprio en el paper de Cobb
Ellen Page: en Ariadne
Actor secundari: Tom Hady en el paper de Fames
   “           “          Gillian Murphy
   “           “          Ken Watanble
   “           “          Marion Cotillad en Lisa

Pel·lícula de ciència ficció que viatja per món i s’endinsa al univers íntim i infinit dels somnis.
En un món a on es pot entrar a dintre dels somnis d’altres: en Cobb Levitt és un cotissat expert en el món del espionatge corporatiu i que de  manera il·legal es filtra en la ment de les persones per treure o obtenir informació. Aquesta activitat el converteix en un fugitiu internacional, la qual cosa l’involucra a tenir de deixar la família. Se li ofereix l’oportunitat de recuperar la seva llibertat fent un treball que és el contrari del què està acostumat a fer: no extraure idees, sinó introduir-les. Si ho aconsegueix arribarà a: “La creació” (“Origen”, o començament de tot.)
Frase principal de la pel·lícula: “Quin és el paràsit més resistent, un virus, un cuc al intestí? Una idea!!! és resistent, contagiosa, un cop s’ha apoderat del cervell, és gairebé impossible eradicar-la. Una idea totalment formada i compresa, es queda aquí, aferrada”.
Cobb disposarà d’un equip d’especialistes que hauran d’introduir l’idea envers de robar-la com feien abans.
El procediment per fer-ho és un aparell portàtil que funciona com una injecció intravenosa a la persona que es vol filtrar.   
Fames i Ariadne, una jove estudiant que és l’arquitecta de l’operació, seran els principals inductors de portar a terme l’operació mitjança d’en Cobb.
El treball en equip, es posa en perill quan en Ficher es converteix en el president de l’empresa a on treballa en Cobb, fet que les intencions no són gens bones per l’empresa. Per això, l’equip es disposa a implantar en la ment de Fisher l’idea de dividir l’empresa en dues parts.
Saito personatge fosc i també expert en la intromissió dels somnis i contrari a Cobb, li vol fer xantatge pel què està fent, i s’introdueix als somnis de Cobb fent-li veure que la seva dona Lisa i el seu fill, corren perill, d’estabilitzant emocionalment al protagonista.
La víctima escollida, no l’agafen desprevinguda, i aquesta, sap predir cada moviment del equip de Cobb, però només aquest, és el qui pot predir els moviments de la seva víctima.
Hi ha escenes actuant a tres i quatre nivells de somni que entrellacen l’equip i la víctima, que es resisteix però finalment aconsegueixen introduir l’idea que no és dolenta per l’empresa, ni per l’enemic, i Cobb, pot tornar amb la seva família que l’espera. Les escenes són molt espectaculars i s’aconsegueixen mitjança dels efectes especials: Ciutats que es deformen, trasllat i superposició d’escenes que representen els diferents estats del somni de cada personatge... La trama es desenvolupa en un lloc imaginari del món dels somnis i a on neixen les idees: el cervell.


Adela Filbà 19 d’abril de 2012



lunes, 30 de abril de 2012

UNA PETITA HISTÒRIA

UNA PETITA HISTÒRIA

La tarda declinava, el mes de març també, i la Segona Guerra Mundial feia un any que havia finit.
L’ambient era advers, la circumstància molt més, però amb força i empeny: al món vaig aparèixer.
Somreia a tot, li cantava al vent, escrivia de les fulles dels arbres que tremolant en captivaven. I així dia a dia, anava creixent.
Les tempesta foren fortes; una rere l’altra. La nit va ser llarga, tant fosca i negra, que la tenebra humida, amarava el meu ànim. De dins del meu ànim, una força interna, lluitava intrèpida, amb percaça i deler.
I la música emergia en mig de la boira tèrbola i maligna i, d’una feréstega nit, em duia a la llum.
No és una lluita, l’instin per la vida, és l’amor que em sorgeix, de les criptes cervellines; per les flors que frueixen, per un mar solitari, per un nin que somriu, per aquell que ara plora... i he buscat la bellesa, en una branca resseca, en un riu poc frondós, en un hivern trist i fosc, i en una flor que emergeix del no res i de la por.
Ara ja no tinc pors; ni de la mort, ni de la foscor, i continuo buscant amb set incessant, assedegada i àvida, de tot allò que m’inspira, que em renova i m’emplena, reblint dia a dia, el rebost de meu cervell.

L’Adela
18 d’abril de 2013