LA NOSTRA CAIXA LAIETANA
La
Nostra
caixa Laietana ja no és Nostra. Ens l’han robada.
Espolí, expropiació, intervenció... digues-l’hi
com es vulgui, però ens l’han sostret amb tota impunitat, perquè ha estat el
mateix govern d’Espanya el qual és
immune a qualsevol judici, i que endemés, és el responsable de la seguretat de
tots els ciutadans que componen aquest Estat.
Els mataronins sempre hem confiat en aquesta
Caixa, perquè era una vàlvula per la cultura mataronina. Amb la seva Obra
Social i els seus dirigents, totes elles compromeses amb la cultura de la
nostra estimada ciutat de Mataró, i en la seva majoria mataronins d’arrel, ara
ja no hi ha tenen ni veu ni vot, i l’obra social que varen prometre conservar,
no trigarà anar-se’n en orris.
Ara ja no hi ha
cap representant de Mataró i si hi són, només fan de figurants. Ara es
diners i el poder, ja no és a Mataró, els nostres diners, estan en mans
d’altres. Tots els diners, se’ls han emportat a Madrid per què?
Perquè el govern està arruïnat i amb aquests
diners es paguen els ministres (102) i algunes
compres de jugadors de futbol, del equip del Real Madrid.
Aquesta és la informació que es va rebent per
especialistes en economia, periodistes i altres personatges de la informació.
La deducció m’ha estat donada clarament pel meu
modest i simple cervell.
Ja no es tracta de debilitar les autonomies,
sobretot la catalana, sinó d’una acció desesperada del govern per i d’alguns
dels seus personatges com en Rodrigo Rato -que si la meva retentiva pels noms dels
polítics és feble donava la poca confiança que m’inspiren últimament- d’aquest
“kako”, me’n recordaré durant molt de temps.
He estat treballant en una presó durant dinou
anys, i puc assegurar, que la majoria dels delinqüents que he tractat, els hi
arriben a la sola de la sabata de personatges com aquest Rodrigo
Rato. Però que quedi clar, que aquest és dels anomenats: “ de guants blancs”,
que vol dir que no s’embruten.
Estic convençuda, i vull creure, que no tots els
qui estan al govern tenen el mateix tarannà, però éssers com aquests, em fan
avergonyir de l’espècie humana. Ja sabem que per desgràcia n’hi ha més d’un, i
que molts diuen que els diner és el diner. I em pregunto: “fins a perdré la
integritat creïble, la dignitat humana, i el menyspreu de la massa pública?” No sé si a ell li paga la pena, ni s’hi podrà
desfruitar del què deu haver sostret personalment del boti, i que de segur deu
tenir en paradisos fiscals. Però la veritat, per digerir un fet com aquest,
s’ha de tenir un cervell completament
corromput per l’ambició, i un dia o altra, se li posarà al davant la realitat
nua i crua del què s’ha fet sota la seva responsabilitat.
Per la meva part, li desitjo tot el què ell ens
ha provocat a nosaltres, ni més ni menys, i el mateix a tots els que hi ha
intervingut a l’elaboració d’aquest espoli.
Ja no em preocupen els diners perduts en Bankia i
amb les accions preferents, les dono per perdudes, fet que si les hi vaig posar,
també va ser per ambició. Perquè els banquers especulessin i fessin créixer el
meu diner de la manera que fos sense preocupar-me els danys col·laterals.
Així que crec que és un càstig més o menys lleu,
a la meva ambició econòmica el qual m’ha servit per reflexionar sobre el tema i
no tornar-hi més a tenir la temptació. El què sí em preocupa més, és aquest
robatori a la nostra Caixa Laietana, una caixa de la ciutat de Mataró, una
caixa que tenia identitat mataronina. Ja sé que els diners no tenen identitat,
però que se’n vagin a Madrid...
Sempre he estat a favor de la unitat i sentit de
pertànyer a una ciutat o poble. I sempre he estat orgullosa de ser mataronina,
i és clar un poble ha de tenir els seus diners que és el què ens dona poder i
ens fa forts. Mataró els ha perdut en
grans quantitats, perden la seva Caixa Laietana.
Alguns poden dir que tenim La famosa Caixa, però
aquesta representa més a Catalunya i esperem que no sigui intervinguda, ni
espoliada, ni... pel bé de tots perquè passaria el mateix que amb La Caixa Laietana i llavors ja
podem tremolar del què podria ser capaç quest govern envalentit per la situació
de necessitat.
Va ser un error no adonar-me’n en el moment
adient, però les informacions han anat sorgint a mida que les accions s’han
desenvolupat, és a dir, fins que el mal no ha surat del tot.
La directora de la meva Caixa Laietana m’ha dit:
“Ja és hora de que la gent deixi en pau els treballadors de la Caixa Laietana”, i jo li he
contestat: “ Per mi no et preocupis, tinc molt clar el què han fet, ens han
robat la nostra caixa”.
Aquest migdia, ma n’he adonat clarament del fet,
i per això ho tinc d’escriure per fer veure als indignats amb les accions
preferents i altres, que per més que cridin i es queixin, la única cosa que
faran, serà omplir les butxaques dels oportunistes que diuen que els hi
arranjaran el problema.
El problema ja no és tal, perquè no hi ha res a
fer. Quan un problema no té solució, ja no té entitat per ell mateix. Ja no hi
ha problema.
Però d’una cosa sí que la gent sa n’ha adonar, i
és la de no atacar els pobres treballadors que prou angoixats estan pel seu
futur tan incert.
Totes les ordres arriben del govern de Madrid, i
que consti que no sóc ni radical ni anti madrilenya, fet que els madrilenys en
cauen molt bé per la seva gràcia i saber dir, però una cosa és el poble de
Madrid i una molt diferent, el govern que regeix tot l’Estat Espanyol que
s’ubica aquesta ciutat tant bonica i ben dotada.
Cada vegada més, es parla del canvi de l’euro a
la pesseta o qualsevol altra moneda però que endemés, aquesta moneda s’haurà de
devaluar un 35% que és la diferència que portem amb Alemanya. I que el diner
que es canviarà, haurà d’estar segellat, és a dir, en caixes o bé controlats
per l’Estat Espanyol.
Una altre estratègia de control i que molt segur
es farà ràpid i un cap de setmana a on la capacitat de reacció del ciutadà és
molt més lenta i les caixes i bancs estan tancades.
És d’esperar tot d’aquest govern que ens ha robat
la nostra caixa Laietana de manera tan vil i dictatorial. Si el capital –segons
el govern no arribava e les taxes exigides- no els afectava en absolut, si
aquest govern era solvent i tenia els seus propis recursos. Però no ha estat
així, només ho han utilitzat d’excusa per espoliar els diners i fer-se’ls seus
per les seves prioritats i urgències.
La veritat és, que arribo a pensar que això és
com una guerra freda en la qual hi ha guanyadors i vencedors, sens la més
mínima pèrdua de sang, que ja és molt a favor del govern la qual cosa denota la
seva perícia, astúcia i estratègia.
Tota especulació de futur, són pures hipòtesis,
però sempre basades amb els fets actuals, que la veritat no porten a unes
deduccions massa esperançadores... Qui ens pot protegir els nostres estalvis? Si
no ho fa el nostre govern, els de fora molt menys, fet que també se’ls hi deu
veritables fortunes i els alemanys ja n’estan massa tips.
El català d’arrel, és auster i estalviador, però
és clar, estem en un estat i per molt que omplim les arques pel dia de demà, no
en trèiem res si després els malgastadors, ens la sostrauen.
Una cosa sí que tindrem, i és la capacitat de
resiliència ja incrustada de generació en generació, i serà la única cosa que ens aguantarà vius,
perquè suposo que del tot arruïnats no ens deixaran, això sí, sota el control
de Estat Espanyol perquè qui es pensi que obtindrem la independència ara, va
molt errat. Els fets no van per aquí, sinó tot el contrari, apunten a un
control absolut del Estat Espanyol sobre la nostra pàtria de nom, però no de
fets.
Europa ha deixat ben clar la seva neutralitat i
indiferència i ja no ens queda res més a on recorre; sense diners ni poder
fàctic, tot està perdut.
S’ha de reconèixer quan no es tenen forces
suficients per lluitar, per no fer-ho amb futesa i inútilment, perquè llavors,
és el mateix que lluitar contra un fantasma el qual se’ns escapa per la seva
ubiqüitat.
Només ens cal esperar els esdeveniments futurs, i
la veritat saber que s’està en mans de personatges tant malànimes, congoixa una
mica per no dir molt.
El què és segur, és que en plena era democràtica,
del tot del tot, no ens arruïnaran, ens deixaran el just i suficient perquè
anem respirant com a poble perquè no sigui dit a l’opinió mundial que ens
ofeguen. Però sense masses espaiaments, no fos que agaféssim massa força i trenquéssim
les seves opressores cadenes que ens retenen.
Adela Filbà
22 de maig de 2012
